Marta Mateu – Fotògraf

Una mirada a través de la fotografia

Nàpols – Napule – Naples – Napoli

M’havien parlat molt de Nàpols, de si era una ciutat bruta, de si havia molta delinqüència, que no sabien conduir… i també m’havien dit que era una ciutat encantadora. Per tant vaig anar fins a Napule (com diuen els napolitans) amb els meus dubtes, amb una mica de desconfiança i a la vegada amb moltes ganes de plasmar en imatges tot el que veies.

La meva primera impressió va ser d’una ciutat caòtica però  un caos controlat i que ells saben molt bé com gestionar-lo. Per altra banda vaig poder veure moltes pintades per tot arreu, però fins i tot així no tens la sensació de que sigui una ciutat gaire més bruta que la ciutat de Barcelona, fins i tot m’atreviria a dir que el casc antic està molt més net que no pas els d’altres ciutats com Lisboa o Atenes. I parlant de Barcelona, aquestes dues ciutats, Nàpols i Barcelona,  tenen una semblança bestial! passejar pel casc antic de Nàpols és com passejar pel barri del Raval. La resta de la ciutat té edificis que et transporten a l’eixample  Barceloní però construït d’una forma desordenada.   El seu passeig marítim és ideal per veure unes postes de sol impressionats sobre la mar i sobre la mateixa ciutat.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També he de dir que hi ha barris i zones gens segures, especialment a la nit, però en quina ciutat avui en dia no hi ha zones gens segures? 

I la seva gent? Genials! amb un caràcter llatí i obert, simpàtics, agradables, disposats a  indicar-te qualsevol adreça i molt acollidors.

Un altre cosa a destacar és la seva cuina amb productes de l’horta i del mar, per xupar-se els dits!!!,  i clar no puc deixar de parlar de la pizza, el plat típic napolità. Una curiositat, la pizza tal com la coneixem avui en dia, va sorgir a Nàpols al segle XVIII, poc després que els catalans perdessin Nàpols.  La pizza Margherida va ser la primera de totes i es va crear en honor de l’emperatriu, esta feta amb els tres colors de la bandera italiana: blanc (mozarel·la), roig (tomàquet) i verd (alfàbrega). I els dolços? Ja ni en parlem, el típic babà o  la sfogliatella.  Nàpols la ciutat per excel·lència de la cuina italiana.

En fi que no vaig poder fer totes les fotografies que tenia pensades, però vaig tenir l’oportunitat de poder compartir vivències amb napolitans i napolitanes, amb Sards i altres italians que viuen en aquesta ciutat. Un record especial per en George, Andrea, Lucia, Marilisa, Illa… i tot gràcies en Pol, què si no arriba a ser per ell segurament no hagués anat a aquesta ciutat.

 Tornaré a la primavera i continuaré descobrint-la, amb la seva gent i les seves costums, de moment podeu veure alguna de les fotos que vaig fer en blanc i negre i si voleu també les podeu mirar en el Flickr, en color.

 

Anuncis

Els comentaris estan tancats.